El projecte «Educació, Refugi i Acció»

Qui perpetren, o existeix un temor fundat que perpetrin, els actes (en el cas del dret d’asil) o els danys greus (en el cas de la protecció subsidiària). Aquests agents poden ser:

a) estatals: quan la persecució o els danys greus són exercits per l’Estat o per alguna de les seves estructures;

b) no estatals: abasten a les persones, grups o comunitats que actuen fora de l’àmbit de l’Estat però on aquest promou, permet o tolera la persecució o els danys, o no és capaç de proporcionar una protecció efectiva.

La Llei d’Asil espanyola inclou també un tercer tipus:

c) els partits o organitzacions que controlin l’Estat o una part considerable del territori.

Comportament agressiu repetit destinat a ferir a algú. Pot ser físic, mental i/o emocional. Als països europeus, l’homofòbia i la transfòbia són amb sovint causa d’assetjament.

La Convenció de Ginebra de 1951 sobre l’Estatut dels Refugiats, conjuntament amb el Protocol de Nova York de 1967, és el text fonamental del règim internacional del dret d’asil. És un dels instruments que es va adoptar en el marc de les Nacions Unides per pal·liar les conseqüències de les dues guerres mundials i és d’abast universal. Les dues aportacions més importants de la Convenció són la definició de persona refugiada i el principi de no devolució.

Els Drets Econòmics, Socials, Culturals i Ambientals (DESCA) són drets humans de naturalesa social que possibiliten gaudir a les persones d’un nivell de vida digne, amb condicions mínimes i adequades per aconseguir un benestar individual i col·lectiu. Els DESCA es basen en dos pilars:

• abordar les necessitats bàsiques de les persones (aigua, alimentació, habitatge, entre d’altres)
• garantir un conjunt de drets que milloren les capacitats de les persones, perquè aquestes tinguin una vida digna

Tracte diferenciat i desigual cap a una persona o un grup de persones en diversos àmbits de la vida social en funció d’una o diverses categories, siguin aquestes reals, atribuïdes o imaginàries, tals com la cultura, el gènere, l’edat o la classe social. La discriminació és un acte que limita o perjudica l’accés a drets de les persones afectades. La discriminació no és considerada per si mateixa com a persecució en el marc del dret d’asil, exceptuant les seves expressions particularment atroces i que, per si mateixes, constitueixen una violació greu dels humans. No obstant això, un patró persistent i generalitzat de discriminació que resulti en conseqüències substancialment perjudicials per a la persona o per al grup, justifica la necessitat de protecció internacional.

És un dret humà internacional recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, a la Convenció de Ginebra i a la Constitució Espanyola, entre d’altres. Consisteix en la protecció oferta per un Estat a determinades persones els drets fonamentals de les quals es troben amenaçats per actes de persecució o violència.

La condició de persona refugiada és declarativa i no constitutiva: una persona és refugiada pel que ha viscut i no pel fet que se la reconegui com a tal. Aquest és un principi general del dret d’asil.

Normes Internacionals acordades que reconeixen i protegeixen la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de cada individu, sense distinció per motius de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o d’una altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altre estatut. Poden formar part del dret internacional consuetudinari i / o estar establerts en diversos instruments jurídics nacionals, regionals i internacionals.

És una forma de protecció que pot ser reconeguda a les persones que compleixen els requisits per ser una persona refugiada, és a dir, un temor fundat a ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, de gènere o orientació sexual.

Expulsió d’un o una resident legal del territori d’un Estat per part de les autoritats governamentals. De conformitat amb l’article 32 de la Convenció sobre l’estatut dels refugiats, la Seguretat nacional i ordre públic són els únics motius emesos per l’expulsió d’una persona refugiada. Els procediments mitjançant els quals s’arriba a una decisió d’expulsió han de ser justos i equitatius, i la persona refugiada ha de disposar d’un termini raonable per buscar la seva admissió legal en un altre país.

S’entenen per motius clàssics de persecució aquells als que fa referència la definició de persona refugiada inclosa a la Convenció de Ginebra de 1951.

Són els següents:

– Ètnia (“Raça” en el text de la Convenció de Ginebra de 1951): Entesa en el sentit més ampli, que abasta trets com el color de pell, l’origen o la pertinença a un determinat grup ètnic, normalment una minoria al si d’una col·lectivitat més àmplia.

– Religió: Comprèn la professió de creences teistes, no teistes i atees, la llibertat de canviar de religió o de renunciar-hi, la participació o l’abstenció de participar en cultes formals, ja sigui en privat o en públic i individualment o en comunitat, així com altres actes o expressions que comportin una opinió de caràcter religiós o formes de conducta personal o comunitària basades en qualsevol creença religiosa o ordenades per aquesta.

– Nacionalitat: No s’ha d’entendre només com “ciutadania”, sinó que designa també la pertinença a un grup determinat per la seva identitat cultural, ètnica o lingüística, els seus orígens geogràfics o polítics comuns o la seva relació amb la població d’un altre Estat.

– Opinions polítiques: Inclou la professió d’opinions, idees o creences sobre un assumpte relacionat amb els agents potencials de persecució i amb les seves polítiques o mètodes, independentment que la sol·licitant hagi o no expressat tals opinions, idees o creences o obrat d’acord a les mateixes. Així mateix, comprèn els casos en què el perseguidor atribueix una determinada opinió política a la víctima, amb independència del que aquestapensi en realitat. En aquests casos, el rellevant és la percepció que té el perseguidor i no l’opinió política real de la víctima.

– Pertinença a grup social determinat: Comprèn a conjunts de persones que comparteixen certs antecedents, característiques, costums, creences o condició social, que no poden canviar-se o que resulten tan fonamentals per a la seva identitat o consciència que no se’ls pot exigir que renunciïn a ella, i que els confereixen una identitat diferenciada al seu país d’origen. Amb el pas del temps, aquesta previsió ha permès estendre l’estatut de refugiat a nous motius de persecució que inicialment no eren reconeguts com a tals, com succeeix, entre molts altres, en el cas de les dones, el col·lectiu LGTBI o els joves en edat de combatre.

Acte mitjançant el qual es viola greument els drets fonamentals d’una persona per motius ètnics, de religió, nacionalitat, opinió política o pertinença a un determinat grup social.

Persones i les comunitats que s’han desplaçat i ja estan reconegudes en el dret i les polítiques internacionals, com a aquelles que es troben en la mateixa situació, però estan fora de les categories reconegudes oficialment. Són persones en moviment els refugiats, els migrants interns i internacionals, els desplaçats interns, les víctimes del tràfic i el contraban de persones i els apàtrides. També ho són les persones que tracten de reunir-se amb els seus familiars, les comunitats indígenes desplaçades que volen tornar a casa ancestrals i totes les altres persones que, per qualsevol motiu, es troben en un lloc nou. Les persones en moviment poden haver migrat en el marc d’un patró predictible i ben establert, com el del treball agrícola estacional, o a causa d’un fenomen nou i dinàmic, com el canvi climàtic.

El principi de no devolució (o non-refoulement) prohibeix la devolució en qualsevol forma a països o a territoris on la vida o la llibertat poden estar amenaçades per motius d’ètnia, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinió política, és la pedra angular de la protecció internacional. Està plasmat a l’Article 33 de la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951 i les úniques excepcions possibles poden ser aplicades si la persona constitueix una amenaça per a la seguretat nacional del país on estigui vivint, o havent estat convicte d’un delicte especialment greu, constitueix un perill per a aquesta comunitat.

La protecció internacional és un terme que engloba tant l’estatut de refugiat com la protecció subsidiària. Sovint és confós amb el terme estatut de refugiat, però cal remarcar que el terme protecció internacional és més ampli.

El dret a la protecció subsidiària és el que es dispensa a les persones que, no reunint els requisits per a ser reconegudes com a refugiades, es donen motius fundats per creure que si tornessin al seu país d’origen s’enfrontarien a un risc real de patir algun dels danys greus com la mort, tortura, amenaces contra la integritat, etc.

Els termes sol·licitant d’asil i refugiat es confonen freqüentment: “sol·licitant d’asil” és la persona que sol·licita el reconeixement de la condició de refugiada i la sol·licitud encara no ha estat resolta de manera definitiva.

La xenofòbia implica el rebuig o l’odi a la persona d’origen estranger o bé a la persona que té trets culturals i físics diferents i s’assumeix que són d’origen estranger. Des del punt de vista teòric, la xenofòbia i el racisme no són el mateix. El racisme inclou col·lectius que, per definició, no entrarien en la xenofòbia, com ara la discriminació al col·lectiu gitano o a persones amb trets ètnic d’altres indrets però nascudes aquí. Normalment qui és xenòfob, és racista; així doncs, a la pràctica, la diferenciació és més acadèmica que no pas real.